Amb aquest article, el CIC enceta un espai obert als membres del Consell i els col·legiats perquè aportin, a títol personal, els seus punts de vista sobre temes actuals relacionats amb la deontologia periodística.
El 1938, milers de nord-americans confongueren una adaptació radiofònica de la famosa novel·la del escriptor anglès H.G. Wells “La guerra dels mons” amb un fet real. Malgrat que els responsables del programa, dirigit per Orson Welles, recordaven de tant en tant que es tractava d´una peça de ficció, les centraletes telefòniques de la policia i d’altres departaments oficials es van bloquejar amb trucades de ciutadans esglaiats, convençuts de que els Estats Units eren envaïts per criatures de Mart. Es fa difícil d’imaginar una reacció col·lectiva similar avui, quan tanta gent pot llegir les darreres noticies al seu “smartphone”. Fora concebible que un programa televisiu o un “post” alarmista i manipulador pogués arribar a espargir un pànic similar?
Coincidint amb el 33 aniversari del 23-F, el periodista Jordi Évole va fer un assaig semblant on barrejava ficció i realitat al programa “Salvados” de La Sexta, que deixà destarotada una bona part de l’audiència. “Operación Palace” aixecà desprès un agre debat a les xarxes socials, amb detractors i defensors dividits a parts iguals. Si val tot amb l’excusa de emprar la ficció per rememorar uns fets que marcaren la història del país d’una manera tan brutal? “Es broma, es broma”, repetia de tant en tant el còmic Cassen en les seves actuacions. És cert que en Jordi Évole aclarí al final el caràcter fictici del programa, fet amb la col·laboració de notables del món de la política i del periodisme.
“Operación Palace”, per més que el popular presentador de La Sexta revelés a posteriori que es tractava d’una mena de joc mitjançant una tècnica molt usual en el camp literari, no deixava de ser una versió falsa del cop d’Estat del 23-F, o sia, una mentida i una manipulació. El mateix Évole, en admetre la falsedat, va recórrer a una comparativa genèrica: “Segurament, vostès (els telespectadors) han estat enganyats altres vegades i ningú no els hi ha dit, però nosaltres ho reconeixem”. No sé si amb aquest final feliç ja n’hi ha prou, atès que no sempre les coses acaben tant bé com pretén el periodista. Durant l’hora llarga de durada que va tenir l’emissió es van contar els fets amb detall comptant amb els testimonis de persones de reconeguda credibilitat. L’Évole digué que el cop d’Estat fou un artifici orquestrada pels agents polítics, el Centro Superior de Información de la Defensa (CESID), avui Centro Nacional de Inteligencia, i fins i tot, la Casa Real. Una “trama” dirigida pel cineasta José Luis Garci i que es començà a gestar a l’habitació 302 del Hotel Palace, que donà nom a la peça creativa.
Són moltes les històries que es basen en fets reals o s’inspiren en personatges o institucions de la realitat. El novel·lista Dan Brown és un hàbil mistificador, per citar un autor de moda que ha hagut de passar pels tribunals de justícia. Un altre escriptor, Régis Jauffret, ha estat demandat per l’ex-director del Fons Monetari Internacional Dominique Strauss-Khan per haver-se inspirat en ell en donar vida a un personatge de la seva novel·la “La ballade de Rickers Island” i recrear l’escandalós episodi amb una cambrera a un hotel de Nova York. Amb la seva “Operación Palace” Jordi Évole no ha estat gens original en el seu plantejament. És correcte jugar amb el públic i fer-li creure una altra versió d’un fet històric relativament recent? Cadascun tindrà la seva opinió, però no es pot oblidar que el 23 de febrer de 1981 va estar en perill la encara tendra democràcia espanyola. El presentador aconseguí el que volia, captar audiència i generar debat. Un episodi més de la creixent manipulació a la que estem sotmesos des de totes les plataformes, amb el petit consol, en aquest cas, de que ens van confessar la manipulació.
Vivim en un món híper-connectat on la informació viatja a una velocitat i abast sense precedents. Les xarxes socials poden difondre noticies de manera intencionada o de bona fe, desencaminada o provocadora. L’estiu del 2012, un usuari de Twiter suplantà el ministre rus de l’Interior i llençà l’espècie de que el president sirià, Bashar al-Assad estava mort o greument ferit. Immediatament, el preu del petroli pujà més d’un dòlar. També la vida de l’ex-president Bush ha estat objecte del xiuxiueig irresponsable, així com la d’altres personatges. I un video considerat anti-islàmic penjat a Youtube provocà desenes de morts el passat octubre. Normalment, quan l’error és corregeix el mal ja està fet. És com cridar “Foc!” enmig d’un teatre ple de gent.
Roger Jiménez
